Infancia
Les primeres relacions son difuses, però recordo perfectament la meva primera experiència sexual vinculada a l’infancia…però d’acas, deixem-ho per altra entrada específica sobre les relacions afectives més enllà de l’amistat.
El cas és que amb tres anys vivia al costat d’una plaça i anava amb el meu germà, que debia de tindre set anys i anavem els dos sol. Anavem a jugar, correr, intercanviar cromos del mondial del 82. Els grans diuen que, quan en veien arribar deien: “allà ve en cliclón”.
No semblava tranquilet. Els meus pares sempre m’han fet saber que no van poder dormir una nit sencera fins que vaig fer els quatre anys. Tot i així era simpàtic, i recordo jugar i vallar amb els companys. A la bressol que anava hi havia companys gitanos amb els que recordo m’agradava vallar.
Però van traslladar al meu pare, i vam arribar al poble de ma mare. I allà no coneixia ningú. I em va tocar fer amistat mitjançant una patada als testicles…els meus concretament, son els que la van rebre. El cosí d’un veï que em va preguntar si volia jugar, i aquest no va voler que m’acostés. Vaig aguantar l’humiliació, no sé ni com (sempre he estat de fàcil rebote, i més amb les injusticies).
Al final van fer amistat, fins i tot ens van ajuntar uns quants del carrer. Els nostres pares ens deien “la pandilla”. Aleshores ja identificava els liders i les seves arbítriarietats. Justament va resultar que, era el lider el mateix que em va regalar la patada abans mencionada.
Recordo haver passat molt bé dels quatre fins els vuit anys. A pesar de viure situacions d’aquestes icomodes amb el que s’espera d’u (sigui el grup-lider, escola, mestres, pares) i el que vol un mateix.
A l’escola recordo batalles amb tota una classe, jo sòl, al pati. No recordo el motiu, per res, però sí que era alguna cosa habitual. Per sort tenia un amic amb el jugava molt. Fent retrospectiva crec que he tingut tendència a amistats reduides, o “exclusives”, i els grups grans em fan nossa. Dit això, a “la pandilla” que deia abans estava sub-dividida i havia força diferencia entre “els grans” i els “petits”; normalment germans. Dins d’aquestes subdivisions jo sempre anava amb un o dos companys amb els que tenia confiança.
Tot i tenir força vida social, amistats, confidents i confiança, sempre recordo que en algun moment sentir-me estrany, i també que em diguessin, ja aleshores, que era una persona “rara”, “curiosa”, “diferent”, o que no coneixien a algú com jo. Jo no ho recordo amb cap sentit negatiu, si no dit amb sorpresa, curiositat, o quelcom positiu.
