Les amistats sempre han estat molt importants. Crec que et situen al mòn. Et donen un context. Com triem les amistats, o elles ens trien a nosaltres és un misteri – o no tant. Però sí que té un punt de estrany, i curiós.
Amb els anys ja veus certs patrons, i també frustracions. Com entens les amistats, i com et costa dir que algú és una persona amiga, si no compleix els requisits. Com li dius colega, o altre mot, per no dir-li amistat a allò que teniu.
Vora els 8 anys, ens vam mudar de casa. Vam passar de estar al centre de la vila a força retirades..al costat d’unes drassanes on veia com es feien els darrers vaixells de fusta. I el cas és que tret d’això de mirar la construcció, i la tele, poca cosa a fer. La colla del centre ja no em cridava per baixar a jugar, ja no em tenien present. Les amistats que tenia, que eren centrals a la meva vida, semblava que no ho eren tant en l’altre sentit. Què no importava. Crec que va ser el primer cop que vaig sentir el cop de soletat més fort (vindrien més, molts més).
Vaig sentir resentiment, rabia, i soletat. Tot barrejat, amb l’intensistat que dona l’arribada incipient de l’adolescència. Crec que d’alguna manera estranya mai vaig perdonar a la vida sentir-me així. Només vaig tornar a confiar en una amistat, intensa, que va durar dels 10 als 17. Una amistat ‘exclusiva’ no per res, si no per la intensitat de estar sempre juntes, sempre buscant-nos i estant juntes. Dos ànimes perdudes que es van trobar? Potser.
Des de aleshores d’aquesta amistat adolescent, crec, que m’ha quedat la ‘dinàmica’ de cercar amistats semblants, amb molt de compromís i de presència constant. Cosa que no ha estat gaire possible, en temps de posmodernitat i societat liquida.
Foto: Ksenia Chernaya en Pexels