El lloc on visc

“(…)el sitio donde yo vivo es muy tranquilo
aquí sid vicious no se comería nada. (…)” La Polla Records

El lloc on visc semblava que seria tot un avanç en les nostres vides, però només ho ha estat a nivell de confort físic, perquè de mental, poca cosa. Des del dia 1 que hem estat rebent missatges d’hostilitat. Literal.

El dia de la mudança, que va ser un caos, vam rebre un grapat de correu del que seria un veí de planta nostre, posant-se les mans al cap perquè la porta del portal quedava oberta (“així no!!! … així no anem bé!!! …intolerable!!”, i coses per l’estil). 5 correus en poca estona, i sense aportar solucions, només bronques (anunciava el que seria una constant). Durant la bateria de correus, jo estava donant voltes pel barri a tota pastilla amb la bicicleta, a punt del col·lapse, perquè l’avi s’havia perdut amb les dues criatures histèriques, a l’hora de dinar, mortes de fam, i sense bateria al mòbil -el de l’avi- I ja feia casi dues hores que no sabien res. Al mateix temps la gent que havíem contractat per la mudança estaven sent desagradables, i la parella estava allà lidiant amb ells. Les mudances diuen que tenen un nivell d’estres important, aquesta el va duplicar o triplicar.

Va passar el primer mes, i vam començar a rebre els crits i cops de la veïna del costat (“que no podia més…”). També una altra costant, fins fa no gaire. En teoria vam fer un procés de mediació, i ens vam assabentar que en “el repartiment” dels pisos ja s’havia plantejat que ajuntar una casa amb 5 persones, 3 d’elles criatures petites, i una persona que diu que és molt sensible als sorolls (amb tinnitus) doncs que no era bona idea. Algun arquitecte deia que no hi hauria problema…bé, doncs es va equivocar, com quan li vam dir que les xarxes de les baranes eren massa “escalables” per les criatures, i no ens va fer ni cas. També al procés aquest de mediació vam veure que la veïna era una devota del “jo”: jo necessito, jo tinc, jo, jo, jo. Intentàvem explicar les nostres circumstàncies, i de les criatures, però semblava que ni escoltés ni entengués – o no volia-. Dins de casa ens provocava un estrés increïble intentar que no fesin soroll, teníem pànic i al final acabàvem perdent la paciència i fer més merder. Tampoc podíem sortir al balcó tranquils, un dia va sortir la parella a parlar per telèfon a la nit, tipus les 21h o 22h per no despertar a les criatures i va trigar 0.1 segons en sortir de casa seva a dir que l’estava invadint (sic). Més d’una vegada ens surt al balcó a dir-nos que què estem si anem a tancar la comunicació amb ella, o que no baixem les persianes perquè no les dona prou aire a les seves plantes (encara que comence a fer una calda de flipar!) o tanca la porta del seu balcó amb força quan sortim al nostre. Tot plegat una incomoditat, no estar agust a “casa nostre”, estrés per intentar que no fessin soroll criatures de 5 , 2 i una criatura acabada de néixer. Una sensació mooolt desagradable que encara perdura.

Van passar els mesos i alguna gent del veïnatge ja em giraven la cara, i jo vaig fer-los el mateix. Donar el que reps. Encara no sé ni perquè em feien això, però així és, i continua. Al meu poble es feia sovint, i aquest barri i les seves “elites” alternatives també. Cada cop més tancats en nosaltres mateixes. Tinc sospites que era per no fer alguna cosa amb les criatures, però tampoc ho sabrem.

Així va passar el primer any, amb els correus, portasses, crits, esbroncades, males cares, girades d’idem… I va arribar: LA PANDÈMIA. I el tancament va anar prou bé, vam fer rutines, i exceptuant alguna sortida desagradable de la veïna, que va acabar amb un missatge al grup de mediació demanant que no ho tornés a fer…i que mai va tenir resposta. Es volia fer un altre procés de mediació, al que ens vam negar, perquè veiem que era una pèrdua de temps. Poc es pot fer contra el “jo-isme”.

Quan el tancament de la pandèmia es va començar a relaxar, la gent amb criatures es va organitzar per fer colla, i poder repartir el canguratge, però jo no ho veia clar… Perquè sabem els divergents que son les criatures de casa, portaria problemes. I així va ser. Notaves que els pisos on només havia una criatura tenien una concepció molt simplificada de la criança, o almenys no entén la complexitat de el nostre. Són 3, una és TEA, el desencaix -no saber on situar-se- de la criatura “de mig”, i les tensions que tot plegat genera. Es notava certa superioritat moral, i mirades de desaprovació, jugaments-condemnes en gestos i mirades.

I va arribar una crisi de la criatura diagnosticada; va ser durant un dels canguratges que parlava. Resulta que està molt previnguda de què l’entri aigua a les orelles perquè ha tingut moooltes otitis, i estaven jugant amb aigua i no portava els taps. Era un joc improvisat amb un basal. I una criatura li va mollar i al notar que li entrava l’aigua el seu acte reflex va ser crida i empenyar. Però sense haver vist, ni ser conscient del context i circumstàncies, una mare que no portava a la seva criatura als canguratges, “ho va veure” dels més de 35 metres d’alçada, al seu balcó, es va quedar horroritzada per la violència… Jo vaig parlar amb la criatura empenyada per la de casa, i no semblava gens afectada i li vaig explicar que, la de casa s’espantava molt si notava aigua les orelles perquè ho havia passat molt malament. Es va muntar una reunió dies després, i allà la parella es va saber que “algunes famílies” -una d’elles era la de vista de falcó que deia abans, i que no assistia als canguratges més que de visita- havien muntat una reunió paral·lela, prèvia, per parlar de les seves angoixes per l’ambient de violència que s’havia vist, i les nefastes influències que podien estar rebent les seves úniques criatures. La parella és va enterar allà mateix, i tots els exemples que es posaven eren de…les de casa. No es va entendre el context TEA, ni res, de res, i lo pitjor és que en cap moment es van adreçar a nosaltres. Veritats úniques, per criatures úniques, i lectures de papers* per entendre la realitat sense ni tan sols parlar-hi amb les parts afectades. Després em sabut que és una dinàmiques que han aplicat en altres espais, que de cop i volta et venen amb una història que no saps d’on surt perquè mai t’havien dit res, fins i tot t’havien fet “bona cara”. Ens vam sentir culpables, una merda, jutgades i malvistes desprès d’aquesta reunió.

A mi em va quedar clar que era tot una pose, tot més fals que un decorat d’un western. Els discursos activistes, de cures, i tal, cada cop ho veig una manera elegant de dir: qué hay de lo mío?! Perquè les mateixes persones que tenen les cures a la boca tot el dia son els que et foten esbroncades de mala manera i falten al respecte, et tracten amb condescendia i hostilitat, depenent del moment.

“(…)Ten cuidado al pasar a mi lado
Porque soy una cuchilla andante(…)” Kortatu

Només em surt sentir un odi profun davant d’aquestes falsetats, i no és d’ara. Recordo quan jo era una criatura, que també tenia aquests sentiments a la falsedat. Vaig estar tota la nit sense dormir, després d’aquella reunió, i mira que jo era amb les criatures i no vaig assistir. I li vaig explicar per missatge el meu malestar, al que pensava era una persona amiga, i a més progenitor de la criatura empenyada, però em va donar llargues i llargues, i quan estaven per marxar de viatge -crec que sabia que no podria- em va dir de quedar. Vaig notar que feia nosa, i vaig decidir que ja m’apartava jo per no fer nosa. Gent que abans només em volia per què necessitava alguna cosa, però després m’ignorava, ja ni se m’acosta.

Encara rebem hostilitats i esbroncades gratuïtes, sigui en forma de correus, sigui amb crits. Ja no tant per la veïna del costat, sinó que sobretot pel “guarda” que enviava correus a la mudança.

Cada cop més centrada en el nostre nucli, les nostres coses i passant de tot l’entorno que percebo hostil i fals.

Ara no puc evitar-ho, i recordo amb afecte, trobant a faltar, la gent al darrer pis que vam estar, tot i que el que era pròpiament el pis, estava molt vell, cuina petita, fred, etc. La convivència amb la gent que havia vingut d’Andalusia, Galiza, Bolívia, etc a treballar era molt bona. Eren de classe treballadora sense pretensions, no pas activistes amb superioritat moral i egos que no caben en les assemblees. Allà va néixer la segona criatura, i vam passar moments molts durs, però ens sentíem acollits. Jo aquí no em sento una persona acollida, i jo ja torno l’hostilitat que rebo, perquè em remou les entranyes la falsedat i és superior a mi no deixar d’odiar els seus discursos grandiloqüents, la seva falsedat, el seu balconazisme en què tothom ho fa malament, menys si ho faig “jo”, que llavors no passar res.

*Això dels papers ara ens fa molta gràcia, i ens enfotem, però és que intentant parlar del tema de la violència via grup de missatgeria, aquesta persona de la mirada de falcó a 35 metres d’alçada,  va voler “tancar” la discussió dient que llegia molts papers sobre el tema.