Resulta que em vaig confondre en fer dues reserves d’un espai, pensant que es solapaven i cap persona més podia reservar entremig. Doncs resulta que no es solapaven i una persona va fer reserva. Llavors entrava en conflicte, doncs això: se em va queixar. Tot i que ho vaig parlar amb la persona afectada directament (la que havia de fer servir l’espai, no la que havia reservat), la que havia fet la reserva volia (amb to una mica exigent) fer-me entendre que havia de revisar bé, que podia “fer anar de bòlit” a la gent.
Resulta que, la persona aquesta que es va queixar, trobo que amb to paternalista, és la mateixa que se’ns va riure a la cara quan li van dir que si posaven aquest element (un tipus de barana) així ens faria anar de bòlit amb la canalla de la casa, i que era un perill des de pisos tant alts donar-lis la facilitat als infants d’escalar i caure. I sí, ens va fer anar de bòlit aquesta decisió conscient i advertida per la nostra banda, durant uns quants anys.
Però, no només això, també va ser la persona que preguntada (resulta que era una cosa que varia gent es preguntava) per si era bona idea posar al costat d’una família intensa, amb diverses “condicions” personals, d’una persona que era molt maniàtica i de ‘metxa curta’. La seva resposta va ser que no passava res! Doncs aquesta decisió conscient ens va “fer anar de bòlit” amb estrès constant durant anys: aguantant portassos de la veïna quan arribàvem a casa o sortíem al balcó. Crits, cops a la porta/finestra; ens feia fora del nostre balcó al crit de “me estás invadiendo!!!” (aclarir que eren hores normals, i estàvem parlant i acabàvem de sortir). Teníem por de fer soroll, i el intentar “no molestar-la” o fer soroll (amb una criatura acabada de néixer) era missió impossible.
Per sort aquesta senyora, amb els pas dels anys, va anar relaxant força. I nosaltres també, perquè era impossible complir les seves expectatives. Però els seus bons 2 anys d’estrès, anant de bòlit, ens els hem empassat, però ben empassats.
