La mort és un concepte curios, que sempre m’ha impressionat.
Recordo la primera vegada que vaig ser conscient de la mort futura dels meus pares. Estava adormit i em vaig despertar, i anar corrents a dir-li a la mare que no volia que es moris… ella em va abraçar rient, per l’ocorrencia d’aquella criatura que era a les hores. No tinc la certeça de si allò va passar, abans o despres de la mort de la seva mare, la meva avia.
Les primeres morts
La primera mort propera que recordo va ser la de la meva avia, la mare de la meva mare. Feia uns 8 anys que ens havíem mudat al seu poble, dels quals, els 4 primers havíem viscut davant de casa seva. El que vol dir que vaig tenir molta relació amb ella des dels 4 fins als 8-9 que és quan em van mudar a una altra casa força retirada de la seva i llavor va morir. Amb el canvi de casa venia a dormir sobint. Ens teníem em molta estima.
Però quan va morir em vaig quedar com parada, estava allà a la seva casa, condicionada com vetlatori, ple de gent. Era una persona força coneguda a la vila, que havia tingut una merceria, i molta família repartida. Com deia, ella estava allà, com adormida, a la caixa, rodejada de gent, i gent per tot arreu. Em vaig quedar mirant, però em van apartar ràpidament. Tampoc em van deixar anar al cementiri, però recordo el riu de gent per darrera de la casa, acompanyant el fèretre, pel camí que pujava cap al seu nínxol, mentres ho veia tot a casa havia una senyora que coneixia de vista que em va recriminar que no plorés per la meva avia. Encara ara em fa ravia el comportament d’aquesta senyora, dictant-me com m’havia de sentir, i quan havia d’exterioritzar els meus sentiments. Crec que vaig plorar de ravia cap aquella situació força i ridícula, no pas per la mort de la iaia.
Havia estat una mort súbita, inersperada, la porta de la casa estava rebentada, perquè el meu tiet que vivia adalt va sentir una barreja de crit/suspir i va baixar corrents, però estava tancada la porta.
Les següents morts van ser dels tiets per part de mare. Un desprès de moltes intervencions mèdiques ja no va remontar. Sobint em quedava a casa seva a passar els caps de setmana, soposo que així descansaven de mi els meus pares. Tenia una paciència amb mi, el meu tiet, incrible. Em va ensenyar a jugar a cartes, a milt jocs, al dòmino, etc. Quan em banyava li feia cronometrar-me per veure quan aguantava sota l’aigua, i ho feia amb tota la parsimonia del mòn. Era un tipo enorme i molt tranquil.
Quan va morir, també va ser com amb la iaia: em despertan i em diuen que s’ha possat molt malat i ha mort. Aquest cop, al vetlatori estava amb cara enfadada/seria, però a la cuina, on era la família l’ambient era força relaxat, fins i tot amb alguna broma. Jo no entenia res, ni com podien riure. Fins i tot la meva tia semblava força tranquila i sencera. Ara entenc que amb una malaltia llarga et vas fent a la idea… La meva tia, ara amb perspectiva, era una persona curiosa; sempre ajudant a tothom, i alegre, a pesar de que li va morir la filla amb mesos, i el marit malalt durant molt de temps, i desprès altres histories amb els nebots i altra germana…
L’altra tiet, per part de mare, va morir una mica de cop, tot i que havia tingunt les seves operacions, i els seus problemes de cor, fumava, etc. Tinc la sensació que aquestes tres morts -els dos tiets i la iaia- van ser molt seguides, però potser van ser en 2-3 anys, una cada any. El cas és que aquest tiet em portava amb el cotxe a treballar per les cases del comarca, i jo l’anava a buscar pels bars on feia la partida a que em dones uns cèntims per xuxes, i teniém bona relació. Però poc abans de morir no sé perquè estava enfadat amb mí – “i que jo ja sabia per què”. La realitat és que no sabia ni mai sabre perquè. Això últim em va deixar una mica tocat…potser ja tenia 11-12 anys i l’adolescència ja estava allà.
Amb el temps he aprés que sempre, amb la mort, queden coses per fer, per dir o per callar.