Quan es reforça tant la diferencia, no la diversitat, dic clarament la diferència; s’ha aconsegueix reforçar la idea que no és possible una comunió, una comunitat o subjecte transformador.
Pensant en el lloc on visc, vaig pensar en el senyor que va posar a un racò de l’edifici, sense consultar-ho amb ningú -que sàpiga-, un retrat d’un destacat lider d’una ideologia política molt marcada. No vaig poder evitar pensar en l’adolescència, quan omplia la meva habitació de posters auto-reafirmants, en la construcció d’una suposada identitat cap en fora, i com hi ha aquesta necessitat de reafirmar-se en en aquesta identitat estètica, tinguis 13 o 60 anys.
Penso en la història política i social dels milions de persones que no han necessitat aquest continuo reconeixement. Penso si no serà cosa del triomf cultural del neoliberalisme, d’aquesta individualització egocèntrica que necessitat que els altres sàpiguen en tot moment “què és”, “com s’ha de definir”. La necessitat del mirall, tal qual un Narcís qualsevol. I com aquesta “identitat” projectada al mirall per ser reafirmada en tot moment defineix com consum, pensa, veu el món, etc.
Passada l’adolèscencia vaig fer una mica aquestes reflexions, més o menys intuitives, i vaig trencar força amb aquest identitarisme (no sempre; és veritat) i em vaig alliberar, així o continuo sentit, d’aquesta lloça identitaria. No, no em vaig canviar d’ideologia,ben al contrari. Trobo que vaig passar d’una visió infantilitzada de la realitat, a una complexa i depurada (dins de les meves possibilitats). Per això quan alguna persona necessita fer gal·la d’aquests mecanismes exagerats -per mi- d’identitarisme, que “tothom sapigui què…” arrufo el nas i penso en el Narcís i el seu egocentrisme. La necessitat de reconeixement constant.
I mai m’ha deixat de “sorprendre” que m’he trobat, com deia més amunt, de gent de diferents edats fen servir aquests mecanismes. Quan ha estat així, m’he sentit molt incomode i quan he fet comentaris que se sortien d’aquesta imatge, o que la posava en qüestió, rebia una hostilitat, que semblava profunda. Se sentien atacades en alguna cosa molt enfonsada. Encara que no estigués parlant d’aquestes persones, sinó d’evitar caure social, política o comunicativament en aquest -per mi- parany de l’identitarisme.
La cosa “divertida” d’aquests xocs amb les Narcís activistes és veure com entres els arguments esgrimits per defensar la constant mostra d’identitat en comunicacions (cartells, textos, etc) és no voler-se amagar, no mentir, etc. Sembla que s’ha d’infantilitzar a les persones receptores del missatge. No és suficient amb infantilitzar-se sinó que cal sentir-se superior sobre els altres i considerar que no s’ha d’argumentar ni concretar, és suficient amb eslògans i missatges repetitius dins d’uns paràmetres d’autoconsum. És a dir, posar-ho tot molt explícitament per qui es reconeix dins, o a prop a la teva identitat, o d’oposades. Creant, crec jo, una mena de llenguatge, disseny, i missatge només per una subcultura. Un altre triomf, trobo, d’aquesta fase del neoliberalisme que ha vist que aquests parcelament d’individualismes en subgrups -o targets que diria alguna gent amb ADE- representa una població definida a la qual presentar-li uns productes de manera més localitzada i directa.
Quan es reforça tant la diferencia, no la diversitat, dic clarament la diferència; s’ha aconsegueix reforçar la idea que no és possible una comunió, una comunitat o subjecte transformador. Curiós que cert activisme identitari que he conegut i conec, fa precisament això, un reforç de la diferència, ja sigui per mantenir la seva identitat, ja sigui per sentir-se superior a “els altres”, al mateix temps que diuen treballar per una “transformació social”.
No vull que sembli que soc contra l’activisme, tot i que crec que s’hauria de recuperar el concepte militant versus activisme. Ara l’activisme l’identifico amb un hobbie, i la militància és un compromís, disciplina, etc. Tot i que crec que la majoria hem caigut en aquestes dinàmiques activistes, no vull, com deia, que tiro per terra el treball fet per moltíssima gent, pas al contrari. Però hi ha coses que es fan, trobo, que juguen a la contra d’anar més enllà de veritat cap una transformació profunda de la realitat.
I no, jo no ho he fet bé, ni millor, ni ho faig, ni ho faré bé, tot al contrari, soc molt crítica amb mi. Però això no m’impedeix veure i sentir el que aquí expresso.
